Universitats per la República

Universitats per la República va ser, en essència, una presa de posició col·lectiva dins del món universitari català en un d’aquells moments en què tot semblava estar en joc. No va néixer en un despatx ni com una estructura formal clàssica. Més aviat va ser una reacció bastant directa d’estudiants, professorat i personal investigador, així com de personal administratiu, que sentien que no podien quedar al marge.

El context és clau. Parlem dels anys posteriors al referèndum de l’1 d’octubre de 2017, quan la tensió política a Catalunya estava en un dels seus punts més alts. Des d’aquest moviment es denunciava l’actuació de l’Estat, especialment per les detencions, els exilis i els milers de persones investigades per haver participat en mobilitzacions. Per a qui formava part d’Universitats per la República, allò no era un fet puntual, sinó un símptoma d’un problema més profund.

Ara bé, reduir-ho a una simple plataforma de denúncia es queda curt. Un dels punts clau era la idea que la universitat no pot viure tancada en si mateixa. Hi ha una visió bastant clara al darrere: la universitat com a espai on es genera pensament crític, sí, però també com a actor que intervé en debats reals, incòmodes si cal. I en aquell moment, el debat era al carrer.

L’eix que ho vertebrava tot era el dret a decidir. No com un concepte abstracte, sinó com una cosa que, segons defensaven, havia de materialitzar-se en un referèndum. I no només això: també insistien que el resultat s’havia de respectar. Aquesta era la línia vermella.

Un altre aspecte interessant és que no exigien cap etiqueta política concreta. De fet, intentaven just el contrari: reunir perfils diferents sota un mínim comú. Si coincidies en la defensa de les llibertats democràtiques i del dret d’autodeterminació, ja hi havia un punt de trobada.

Al final, Universitats per la República va ser això: un espai compartit dins la universitat per posicionar-se, debatre i, sobretot, no mirar cap a una altra banda en un moment especialment tens. No pretenia ser neutral, i tampoc ho amagava.